No voy a entrar en detalles ni quien soy ni quien seré ...



No busco gustar ni tan siquiera que se lea...



Simplemente, un rincón para mí...



Da lo mismo quien abra esta ventana.



No importa tan siquiera lo que pueda pensar...



Sentirme es lo único que persigo...



jueves, 25 de noviembre de 2010

PEPITO GRILLO

Havia de ser una d’aquelles nits on un deixa a casa la pell de la consciència, una d’aquelles nits en que cos i ànima volarien... Adoro aquells moments en que una perd tota capacitat de raonar, aquell moment en que ets un cos cavalcant sobre el plaer, cos i ànima fosos  ... m’excita la visualització , la perspectiva...
Orquestrat magníficament, un bon local( tot i els petits inconvenients ambientals)  amb una bona cuina, un vi exquisit i una companyia incomparable, genial, sensual...
Què podria demanar més???
No haver fet un mal pas, no haver errat en la meva vida quotidiana... entoma les conseqüències  nena!!!.
Creies que podries continuar??? Què tot aniria segons el previst???
NO... , resulta que no...
Tot i haver-ho entomat, tot i la seguretat d’haver-te sortit indemne, la vas cagar!!!
No puc negar que el inici de la nit va estar segons el previst, bé microdesconnexions  puntuals, on la mirada i el cap vagaven per boires imperceptibles... però la realitat es va fer palesa moments més tard, en aquells moments desitjats, imaginats .  En el moment de cavalcar els vents de plaer, “pepito Grillo” va fer acte de presencia ...
Ummm, dins el yacusi envoltada per les dues millors companyies que mai podré tenir... ella una deessa i gran amiga, una persona que ha calat en el meu interior com feia temps que ningú calava , i ell , el magnífica cavaller, cos perfecte i sexualitat en estat pur manant per tots els porus del seu cos... i si fico el cap dins aquesta aigua bombollejant, càlida i ofego la veu de la consciència????
Es va resistir, ella estava allà amagada en un racó ... no em deixaria que voles, que arribes a aquell moment magnífic on tot es perd...
Perquè fastiguejar-los ??? Jo no arribaria a aquell punt... així que una retirada era la millor opció...
Agraeixo el vostre gest, realment sou...un tros del meu cor...
I sols us puc demanar perdó , per haver trencat la bombolla del moment...
Les torres cauen i aquesta va caure...


3 comentarios:

Nikita dijo...

Tu no has de demanar perdó per res, compartir amb tu qualsevol estoneta és un luxe.


Petons

Ricardo dijo...

Dama, si hubiera sabido que este blog contenía lo que dice, habría corrido a tu lado a abrazarte y decirte que estar a tu lado en esos raros momentos en los que te puedas sentir debería ser para un caballero como el que describes más gratificante aún que el placer inconcluso.
Y yo no quiero dejar de tener esa aureola mística que me atribuyes, así que te diré que fue un placer estar a tu lado. Lo contrario no me habría satisfecho.
Un beso de la Rana.

Jo dijo...

Caballero, a veces la conexión entre mi celebro y la verbalización se queda bloqueada, se que no tengo el arte de la buena expresión, però aquí iré dejando trocitos de mi..
Leyendo a princesa me ha abierto el deseo por expresar.
Ud. es, estuvo y será siempre un caballero.
Besos