Les vuit del matí del 23 de Juliol de 2002, ens varen deixar entrar a veure’t abans del gran moment… Estaves allà bocaterrosa com quasi sempre, a la teva cuna alta, avui en lloc de llençols blancs estaves envoltat de verd, el color del quiròfan ... Era el gran dia, portàvem un mes i quatre dies esperant que arribés el temut moment i alhora desitjat . Les estadístiques deien que les majors probabilitats de que tot sortís bé era quan arribessis els 3,200 kg.... va costar però a la fi vas a assolir la fita.
![]()
Por , una immensa por m’arronsava el cor. Potser pensaràs que la meva imaginació em va jugar una mala passada, potser pensaràs que no estava tota sencera, però de fet allà , al teu costat cuidant-te, vigilant-te, estava ell, l’avi Joan, com un àngel protector planava al teu voltant.... Et vàrem acaronar el pare i jo, et parlàvem i et dèiem que fossis fort que tu podies aconseguir-ho, t’agafava , et mirava les manetes petites ... una de les últimes coses que vaig fer abans de que se’t enduguessin va ser mirar-te –les , allà ben marcada estava la línea de la vida, tenies ganes de quedar-te amb nosaltres i una fals convenciment s’apoderà de mi....
Un petó abans que les infermeres destravessin la cuna i comencessin a caminar, com autòmats anàvem al darrere d’elles, els ulls ja estaven ennuegats de llàgrimes contingudes, a les portes del quiròfan ens van aturar, a partir d’aquí ja no podíem passar... se t’ endugueren cap endins i ara tot estava en mans d’ells, ara vindria el cirurgià a parlar amb nosaltres...
El Dr. Gonzalves va aparèixer, un senyor d’un porte impressionant, alt, d’uns cinquanta anys, ben plantat i molt educat... Sense embuts ens va anar explicant el que volia fer i el que faria en cas de que hagués alguna complicació... realista , ens va especificar que aquella intervenció no era senzilla, no era de risc, si no que era d’alt risc.; la sort era , segons ell, que la cirurgia havia avançat molt i que feia deu anys enrere de 10 intervencions es salvaven 3, en aquella actualitat l’estadística havia donat la volta i ara en sobrevivíem 7... Havien diverses circumstàncies que podien fer que la intervenció no anés bé...
- Que no entressis en bomba (llavors la intervenció no es podria realitzar)
- Que entressis en bomba,però no superessis la intervenció.
- Que entressis en bomba, que l’operació anés bé, però que no sortissis de bomba.
Bé, potser no és el que uns pares volen sentir, però si que vàrem agrair la sinceritat. No havia cap altra opció, més que confiar en tu mateix i en l’equip que anava a donar-ho tot per salvar-te la vida.
Ara les cartes ja estaven en joc, i no podíem fer res més que esperar.... Allà , asseguts a la sala d’espera sabíem que vindria el dia més llarg de les nostres vides, ni parlar podíem , no havia conversa que ens pogués fer passar més ràpida aquella estona..., per un instant, pocs minuts desprès d’entrar a quiròfan , el temps es va parar quan per l’altaveu vàrem sentir el teu nom... , no podia ser veritat, només era una mala senyal, però no, no era el teu cognom... vaig tornar a respirar... El temps queia poc a poc, i no en sabíem res, déu , haurà entrat en bomba??? , llavors va venir la teva cardiòloga, ho havies fet, el primer pas estava superat i començava la intervenció ... Sortíem a fumar per torns, quatre calades ràpides i entravem corrents , per si de cas algú havia vingut a informar-nos de qualsevol cosa... res, tic, tac, tic, tac.... hores eternes... què passava ????
Passaven més de tres hores des que ens informaren que havies entrat en bomba, quan en una de les anades a fumar em vaig trobar amb la cardiòloga, ràpid vaig tirar enrere per escoltar el que ens havia de dir:
L’operació anava amb una mica de retard i justos de temps, ja que portaves més de tres hores en bomba, quan el màxim que consideraven convenient per a un nadó eren 2:30 h, però que el cirurgià anava a per totes i a fer tot el que tenia previst.... creia que ho podia fer i que tu ho aguantaries...
De nou por, molta por... però si el cirurgià creia que podia fer-ho, nosaltres també !!!...
L’última visita de la cardiòloga ja va ser cap els voltants de les 20:00h, havies sortit de bomba!!!! La intervenció havia anat bé i ho havies superat, en breu sortiria el metge a parlar-nos i desprès podríem veure’t i acompanyar-te a la UCI... llàgrimes queien a brots per les nostres galtes, no podíem ni pensar ja...
Quan va venir el Dr. Gonzalves s’havia encongit a la meitat, estava derrotat i els seus ulls estaven totalment vermells rere les ulleres... Ens parlava i explicava demanant-nos perdó, ja que estava esgotat i necessitava ordenar els pensaments abans de poder transmetre’ns tota la informació...
Va marxar i al cap d’una estona va tornar al costat de la teva cuna, allà estaves tot dormidet, inflat i connectat a un munt d’aparells, però estaves viu... i viuries d’això n’estava segura, desprès de l’esforç que havies fet no et deixaries vèncer....
Ara començava una nova lluita....
Però havia una llum als fons del camí, tota una nova esperança...
Aquell 23 de Juliol de 2002, fill meu, vares tornar a néixer....
Curioso es el sentir que has encontrado el molde a tu propio deseo,
